3.ca.4 ECO

Umberto Eco va néixer a  Itàlia el  1932 i és un conegut escriptor italià, famós tant per les seves  novel·les com pels seus tractats de semiòtica (ciència que estudia els signes, la seva estructura i la relació entre els significant i el significat).

 Eco és professor de la universitat de Bolonya. Com a curiositat es pot dir que  és un gran lector de còmics (especialment de Mafalda) i seguidor de les pel·lícules de James Bond,  l’agent secret 007 creat pel novel·lista Ian Fleming, i també de les obres d’Arthur Conan Doyle on es conten les investigacions del detectiu Sherlock Holmes. 

Títols d’obres  que ha escrit:

  • El nom de la rosa (1980) – Novel·la històrica que va ser adaptada al cinema[1] i es va convertir en un supervendes. Barreja els elements d’intriga amb l’erudició medieval i apropa l’època al present.
  • El pèndol de Foucault (1988) – Obra que mostra con tres treballadors d’una editorial es veuen atrapats en la seva pròpia ficció.
  • L’illa del dia abans (1994) – Un noble del segle XVII es veu atrapat en un iot en un fus horari i reflexiona sobre el pas del temps, l’altre i les convencions.
  • El signe.
  • Història de la bellesa.

La universalitat del signe ens ensenya que una mirada pot tenir molt de significat, igual que la posició del cos i tots els gestos quotidians. Un so (com el del timbre de l’hora del pati), una olor (com la del menjar), tocar una cosa quan caminam a les fosques, el color vermell d’un semàfor, … tot ens pot comunicar coses.

Arxivat a català. Etiquetes: , . 29 Comments »

3.ca.3 FERDINAND DE SAUSSURE

Ferdinand de Saussure (Ginebra, 26 de novembre de 1857Vufflens-le-Château, 22 de febrer de 1913) és un lingüista suís, considerat el pare de la lingüística moderna. Estudià a Leipzig i Berlín (Alemanya) el 1876-1878, i fou cap de l’ École pratique des Hautes Etudes del 1880 al 1891. També se’l considera com el pare de la semiòtica.

Ell separa el signe lingüístic en dues parts: el significant (part física, perceptible, formada per lletres o sons) i significat (part mental, concepte associat). La relació entre les dues parts és arbitrària.

La llengua és el conjunt de signes i relacions d’aquests ja establerts, corresponent a la gramàtica, i doncs l’objecte d’estudi dels gramàtics. Mentre que la parla és l’ús concret de la llengua que fa cada individu segons la situació comunicativa en què es trobi. La llengua és el fet social, pertany al grup; la parla és el fet individual.

La llengua és el conjunt de signes i relacions d’aquests ja establerts, corresponent a la gramàtica, i doncs l’objecte d’estudi dels gramàtics. Mentre que la parla és l’ús concret de la llengua que fa cada individu segons la situació comunicativa en què es trobi. La llengua és el fet social, pertany al grup; la parla és el fet individual.

El signe lingüístic no apareix mai sol, la llengua no és un conjunt de mots, arrels i afixos sense relació. Les relacions que el mot estableix amb el sintagma o l’enunciat on està inserit l’afecten (des de la concordança fins al significat). Són relacions in praesentia i horitzontals.

La principal obra de Saussure és “Curs de Lingüística General”, que fou redactada després de morir ell, per dos dels seus col·legues, basant-se en els apunts que els estudiants havien escrit  a les classes de Saussure.