3.ca.25 SANT JORDI!!! 2ESOD

Aquí teniu els poemes per triar el que vulgueu recitar el dia de Sant Jordi (per parelles). Més avall hi ha una petita explicació de per què hem triat aquests poetes per celebrar la festa. Mirau-los bé i demà en parlam.

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL (B.Rosselló-Pòrcel)

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
SÓLLER  (B.Rosselló-Pòrcel)
El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades. 
Jo tasto vergers. M’ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L’oratge pinta perfils
de caramel dins l’oratge.
El cabell se m’ha esbullat
i tinc l’ombra capgirada.
El sucre de l’aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d’esgarrifança. 
Unes cuixes de marquesa
em repassen l’espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.

Història d’un soldat (B.Rosselló-Pòrcel)
Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.La tarda del dissabte
m’enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l’hostal!…
Febres de maig
duren tot l’any!Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir…
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d’Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.

Per l’Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,

trompeta de Borbó.

LA FONT (Joan Teixidor)
 
Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
resseguíem camins, corriols i dreceres,
ens arribava el cant que fa l’aigua i la pedra.
Érem els habitants d’un estiu de miracle,
tot era tan feliç que no ho enteníem. 
Dames, cavallers, l’estol de nens i nene,
el gaudi de la llum i l’hora fugissera,
els núvols divagant pel cel que s’enfosqueix
i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE (Salvador Espriu) 
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
 
 

TERRA NATAL
(Marià Villangómez)
Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel faborable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.

CITA (Marià Villangómez)

Quan corria a buscar-te, el camp tenia
records de tu en la seva greu bellesa,
a l’hora d’ombra i d’or, quan mor el dia
i la tardor es recolza en la tristesa.

Tot jo, tumultuós, m’anticipava
al moment de l’esguard i de la queixa.
La trobaré? El meu llavi ja besava
quelcom d’anticipat de tu mateixa.

Et veuré, sols a tu, contra el crepuscle.
Et miraré el somrís i els ulls sorpresos.
Descansaré el meu cap sobre el teu muscle.
Et diré els mots que he atresorat, encesos.

L’espera (Joana Raspall)

T’espero i sé que vindràs. 
Se’m fa l’hora cançonera, 
que qui espera, desespera! 
Enyoro el jou del teu braç 
on el meu cos troba força, 
que sóc la flor que es colltorça 
si es queda sola en el vas. 
Em cal aquell entramat 
de llaços i serpentines 
que només tu saps amb quines 
arts tan dolces has trenat. 
Sento que vindràs aviat. 
Vull desfer-me de neguit, 
i que tu no trobis noses 
quan vulguis collir les roses 
que em floreixen dins del pit.

Encara que aquest és, oficialment, l’any Espriu i commemorem també el centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pórcel i Marià Villangómez, hi ha altres poetes que també van néixer el 1913. Entre altres, Joan Teixidor, Josep Janés i Joana Raspall. Rosselló-Pórcel va morir el 1938, Janés el 1959, Espriu el 1985, Teixidor el 1992 i Villangómez el 2002. 

Feliçment, podem celebrar el centenari de Joana Raspall en vida seva. A Sant Feliu de Llobregat, on resideix d’ençà que tenia tres anys, sí que estan celebrant l’Any Joana Raspall amb exposicions, recitals, jornades, teatre i poesia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: