2.ca.18

 

LLegeix el text següent i fes els exercicis de més avall :

Catorze anys de silenci  extret de Les fites netes de Damià Huguet

L’hort tenia quatre o cinc quarterades, poc més o manco, totes elles de reguiu. Hi creixia l’alfals, d’una verdor blavenca, olorosa d’aigua fada, que l’hortolà segava cada dia per donar menjar als bous i a les vaques que pacientment munyia de bon matí, en aquesta hora clara de l’alba quan el sol tenyeix d’una grogor pàl·lida els sementers. La casa era petita, de dos aiguavessos de vint pams -vint-i-un pams exactament- com gairebé tots els de les cases més antigues: aquesta és una mida precisa, generalitzada, de la qual no entenc la precisió, encara que m’ho han explicat més d’una vegada. El pagès sempre pren mides a pams, o passes, segons la llargària. Una cinta mètrica- aquells metres de fusta, de color groc- de poca cosa serveix.

Al costat de la casa hi havia la portassa, on hi quedava resguardat el carro llarg i la mula que menjava i bevia dins unes piques no massa fondes, llargues, amb travessers. I just a devora s’aixecava la bovera, on les vaques menjaven fins a assaciar-se de palla i d’alfals tendre, verdós, humit encara, un alfals que l’hortolà havia segat amb la falç ben esmolada, esfereïdora: les vaques remugant, pegant potades, amb el cap ficat al coll de la bovera. Una mica més lluny del ca de bestiar, robust, negrenc, lladrava, potser perquè havia vist qualque conill que havia anat a beure a un regueró de l’hort.

Joan Mas i Ballester observava tot l’espai verdós- amb els bous les bísties- des d’un forat de l’estable, amagat dins una paret de pedra de quatre pams d’amplària, des de feis catorze anys… Republicà convençut va fer-se un amagatall a l’hort de la seva germana Maria , per escapar de les persecucions del govern franquista una vegada acabada la guerra civil espanyola. Per tothom conegut com en Joan Poixant, home condret, no havia comès cap delicte de sang ni cap ultratge. Mantenia ben viu el seu ideal republicà amb vinculacions ben conegudes amb els comunistes, sense ofendre mai ningú. Però les autoritats civils i militars d’aquella dura postguerra el perseguien ferotgement, intentant trobar-lo per dur-lo a arrebatar a la paret seca i grisenca del cementiri de Porreres on seria afusellat.

El tràgic destí no va ser possible. Fugia com una fura de tots els enemics que el perseguien. Adesiara el batle del poble acudia a l’hort de ca’n Poixant, acompanyat d’altres falangistes i qualque sàdic enverinat, i rastrejaven pam a pam tota la casa, la portassa, la bovera. No ignoraven que ell vivia allà. Però mai no aconseguiren trobar-lo. Retornaven al poble empipats, encesos els ulls d’ira.

Joan Mas i Ballester, en els silencis de la nit -durant catorze anys de viure amagat- va buidar un bon tros de paret de la casa per a construir el seu refugi. Encara per a més seguretat va foradar un racó de la boca del pou, repicant una mena de cova, on tot just s’hi podia col·locar mig arrufat, per tal d’assegurar-se un secret segur quan acudien a l’hort totes les forces nebuloses de la vila perseguint-lo, amb la clara decisió d’agafar-lo fos com fos. Però mai no ho aconseguiren.

Era magre de carns i d’estatura no gaire alt, la cara vermellosa i els ulls blavencs , vius, espavilats. Durant tots aquells anys no es va tallar mai els cabells, i si sortia a fer quatre passes pel corral de l’hort, una nit de lluna plena, entre el silenci que només un mussol o un mostel trastocava, els caragolava sobre la closca i es posava un capell de palma perquè no s’estufassin si no feia vent. Únicament, en catorze anys de captiveri, de silencis, amagat en aquella cova a la paret o al forat del pou , tement sempre la presència dels falangistes o del batle de la vila amb els seus lacais, amb una por mala de pair de no ser detingut i afusellat; en tots aquests anys llarguíssims de misèria, únicament va sortir una vegada del seu refugi: i va ser per anar a veure la casa d’un cosí seu, que, amb molts esforços s’havia construït a la vila.

Era la casa del meu pare -ca nostra d’avui-, i que ell va aixecar fent moltes hores a escarada, diumenges i dies feiners, amb no pocs entrebancs. El meu pare, tot il·lusionat, la volia mostrar al seu cosí, i ell, en una nit de primavera, tocades les dues o les tres, amb un silenci que ni un moscard trencava, va travessar tots els horts i els sementers que separaven l’hort de la vila. No tenc notícia del que va succeir aquella nit. Supòs que, immersos tots dos en aquell espès silenci, degueren observar pam a pam tota la casa nova, i després potser ho celebraren amb un bon glop de conyac o d’aiguardent, ben acompanyat d’un cigarret lligat a mà de picadura de l’Havana.

Després de no poques trifulgues, ben guiat per una amics, Joan Mas i Ballester va aconseguir trobar una sortida al seu sacrifici llarguíssim, inacabable. Unes persones de tota confiança varen llogar una barca que, en un dia precís i auna hora determinada, sortiria del moll d’Es Portitxol cap a les costes d’Alger. Tot estava plenament planificat, calculats tots els detalls. La barca salpà d’Es Portitxol i arribà a Alger tal com s’havia previst. A darrere quedaven no poques incerteses, el temor a esser capturats per la milícia, però la barca arribà a bon port. A Alger hi havia mallorquins que els esperaven i els havien cercat allotjament, amics seus de tota confiança.

L’estada de Joan Mas i Ballester a Alger fou breu, massa curta després dels tragins i les calamitats sofertes. Un parent seu, picapedrer d’ofici i que coneixia tots els racons de la ciutat li va facilitar els camins de la supervivència. L’amo En Pep Ballester no va escatimar esforços per ajudar un campaner, mallorquí com ell, que necessitava els ajuts més indispensables. Ni roba, ni doblers, ni pa per menjar: res, absolutament res. Semblava que el camí del futur era obert, havent fugit definitivament de la persecució dels falangistes mallorquins, amb un idèntic oratge mediterrani decorant els matins i els horabaixes, amb un sol esfereïdor a l’estiu. La ciutat d’Alger li devia semblar, així i tot, una mica rarenca: amb francesos i moros mesclats als carrerons emblanquinats del port, amb una profunda olor de dàtils i de melassa, de peix i de sal. S’hi devia trobar una mica estrany, desconcertat, malgrat els pocs amics que hi tenia per a conversar i viure: beure un cafè, un conyac, fumar un cigarret sense burilla. Tot una mica imprecís, avorridor,  però amb la llibertat assegurada.

Al cap de dos mesos de viure a Alger una epidèmia de tifus el va deixar estès al llit , mort, definitivament mort. El seu parent i amic, picapedrer d’ofici, en fou l’únic testimoni. A la seva habitació hi restava la poca roba que tenia, poca cosa més, molts e silencis i un cert rancor. L’enterraren directament a la fossa comuna, en un silenci total, gairebé sense ningú, amb un sol ofegador, agressiu.

D’ell me’n resta elrecord profund d’un home cabal, la força per suportar tants patiments, el call d’un home respectuós i espavilat, serè, meticulós, orgullós de defensar la seva terra i amic de la gent del poble que no li volia mal. I també una imprecisió que mai no he aclarit i potser no aclariré mai. El meu pare li va regalar -ho sé de bona font- una màquina d’escriure, allà per la primeria dels anys quaranta. Res no se’n sap. I una màquina d’escriure no és una escopeta, sinó que serveix per passar a net uns escrits que s’han d’entregar a qualcú. Amb la seva germana Maria hem trescat tots els racons possibles i no hem aconseguit trobar res. Ella diu que varen cremar molts de papers, empesos per la por. De tot el que va escriure no se’n sap res, absolutament res..

Exercicis:

1.Llegeix molt atentament el text i cerca en el diccionari les paraules que no entenguis.

2.Torna a llegir el text ara que ja saps el significat de totes les paraules i comprova que l’entens.

3.Cerca informació sobre l’autor del text.

4. Explica el significat dels mots següents o escriu-ne un sinònim:

reguiu:

quarterada:

fada:

alfals:

munyir:

sementers:

esmolat:

ultratge:

closca:

trastocar:

treballar a escarada:

salpar:

sàdic:

home cabal:

oratge:

5. Tots els fets que es conten en aquest text es poden situar en una època històrica. Assenyala quina de les cronologies següent hi correspon i explica per què l’has triada.

a. 1931-1950

b. 1931-1939

c. 1939-1953

d. 1936-1945

6. Per què es va amagar a la casa de l’hort?

7.Com penses que va poder sobreviure tants anys amagat? com devia ser la seva vida quotidiana i domèstica? En què devia passar el temps?

8.Per què a l’autor del text li sap tant de greu no haver-los trobat tot i que els ha cercat molt? Què penses què devia escriure en aquests papers que s’han perdut?

9. Per què l’autor d’aquest text coneix tan bé tots aquests fets?

10. Quins creus que devien ser els sentiments del protgonista quan s’allunyava   de Mallorca i de tots els seus mentre aconseguia la llibertat?

11. Fes un resum dels fets que conta aquesta història.

4 Respostes to “2.ca.18”

  1. juliariudez1999 Says:

    Aquest post és per fer a classe, no?

    Gràcies =D

    Julia*

  2. claudiadesile Says:

    pero per deures l’hem d’acabar no???


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: