1.ca.6 2D/E Un conte de Txèkhov i els signes de puntuació

EL SIGNE D’ADMIRACIÓ                        d’ A. TXÉKHOV

Era la nit de Nadal i Iefim Fómitx Perekladin, secretari col·legiat, es va allitar tot amoïnat, fins i tot ofès.

Deixa’m tranquil, no em molestis!-va remugar, irat contra la seva muller, que li havia preguntat per què feia aquella cara tan sorruda.

El cas és que venia de fer una visita on havien dit moltes coses desagradables i ofensives, segons ell. Al començament, hom hi havia parlat dels beneficis de l’ensenyament en general, però llavors, insensiblement, s’havia entrat en el tema del nivell d’instrucció de la confraria dels funcionaris, i en aquest sentit hi havia hagut moltes lamentacions, molts retrets, i àdhuc burles, a causa del seu baix nivell d’educació. Aleshores, com sol passar quan s’apleguen una colla de russos, de les generalitats hom va passar a les persones en particular.

Per exemple, vós mateix, Iefim Fómitx- va dir un jove a Perekladin- Vós ocupeu un càrrec prou important …, i quina educació heu tingut?

Cap. A nosaltres només se’ns exigeix que sapiguem escriure correctament, i això és tot… -Va contestar suaument Perekladin.

-I on heu après a escriure correctament?

-Això és una qüestió d’hàbit… En quaranta anys de servei se n’arriba a aprendre prou bé… Si, és clar, al començament em resultava difícil, feia faltes…, però m’hi vaig anar acostumant…, i ara me’n surto prou bé…

-I els signes de puntuació?

-També els sé manejar prou bé…, els poso allà on cal.

-Mmmm…-el jove rumiava, confós-. Però el costum és una tota altra cosa que la instrucció. No n’hi ha prou! Cal posar-los a consciència! Quan poseu una coma cal saber per què la poseu…Aquesta ortografia vostra, aquesta ortografia inconscient, mecànica, no té cap valor… És un producte maquinal i prou.

Perekladin no havia dit res, només havia somrigut modestament (aquell jove era fill d’un conseller d’Estat i tenia dret a un grau de desena classe), però quan va ser dins el llit es va abandonar a la indignació i a la ràbia.

“He servit durant quaranta anys -pensava- i encara ningú no m’havia gosat dir que sóc un beneit, i ara mireu quins crítics que pugen! Inconscient…mecànica…, producte maquinal…Oh, al diable! Segur que en sé més que no pas tu, encara que no hagi estat a les teves universitats!”

Després d’haver vessat mentalment sobre el crític tots quants insults coneixia, quan ja va estar calentó sota la manta, Perekladin va començar a tranquil·litzar-se.

“ Sí, és clar…, ja ho entenc… -pensava mig endormiscat- . No posaré pas dos punts on cal posar una coma, i això vol dir, doncs, que sé el que faig, que comprenc les coses. Sí…, així és, -barbamec…- Primer s’ha de viure una mica, fer una mica de servei, i llavors ja podràs judicar els més vells…”

Davant els ulls clucs de Perekladin, ja abaltit, va passar com un meteor, enmig de nuvolades fosques i somrients, una coma de foc. I a darrera una altra, i una altra, i ben aviat tota la tenebra sense límits que tenia davant la imaginació es va omplir de multitud de comes volants…

Per exemple, aquestes comes.. .-pensava Perekladin mentre tots els seus membres s’abaltien suaument en la son que avançava- Jo les comprenc perfectament… Puc trobar, si vull, un lloc per a cada una…, i… i això a plena consciència, no perquè sí… Examina’m i ho veuràs… Les comes es posen a llocs diferents…, en uns llocs hi fan falta, en d’altres llocs no… I com més embullat surt un escrit, més comes hi calen. Es posen davant “ el qual” i davant “que”. Si a l’escrit s’hi enumeren els funcionaris, cal separar-los amb una coma…Prou que ho sé!”

Les comes daurades s’aplegaren en un remolí i s’esvaïren per un cantó, volant. Llavors vingueren, també volant, punts de foc.

“Els punts es posen al final de l’escrit… I quan s’ha de fer una pausa llarga i mirar els qui escolten, també s’ha de posar un punt. Després de tots els paràgrafs llargs també s’ha de posar un punt, a fi que el secretari, quan ho llegeixi, no es quedi sense alè. Els punt no s’han de posar a cap més banda…”

Llavors tornen a venir comes volant… Es mesclen amb els punts, giravolten i Perekladin veu una patuleia de punts i comes i dos punts…

“També els conec, aquests…-pensa-. Allà on una coma és massa poc i un punt massa molt, s’hi ha de posar un punt i coma. Davant de “però” i d’ ” en conseqüència”, sempre poso punt i coma… I els dos punts, que? Els dos punts es posen després de “ s’ha acordat” i de “ s’ha decidit”. “

Els punts i comes i els dos punts també s’esvaïren. I va arribar l’hora dels signes d’interrogació. Saltironaven entre els núvols i començaren a ballar el can-can…

“Quina cosa, el signe d’interrogació! Encara que n’hi hagués mil, a tots els trobaria al seu lloc. Es posen quan s’ha de fer una pregunta, o per exemple, quan hom vol saber d’algun paper: “On ha anat a parar la resta de les sumes de l’any tal?”; o també: “ No hi hauria la possibilitat que la direcció de la policia trametés la present a Ivànov…?”

Els signes d’interrogació bellugaren els seus garfis en senyal d’aprovació i de sobte, com si obeïssin una veu comandament , s’allargaren en signes d’admiració…

“Mmmm!… Aquest signe de puntuació s’utilitza sovint a les cartes.” Distingit senyor!”; o també “Excel·lència, pare i benefactor!”… Però, i als documents, quan s’hi posa?”

Els signes d’admiració s’allargassaren més i esperaren…

“ En els documents es posen quan …, és a dir…, sí… Com funciona, això? Mmm! Espera, espera… Ai, una mica de memòria, Déu meu…”

Perekladin va obrir els ulls i es va girar cap a l’altra banda. Però no havia tingut temps d’aclucar-los que, sobre la foscor, tornaren a presentar-se els signes d’admiració.

“Maleït sigui!… Quan s’hi han de posar, doncs?- va pensar, i maldava per foragitar de la imaginació aquelles hostes tan inoportuns-. Com pot ser que me n’hagi oblidat? O no me’n recordo… o per ventura no n’he post mai, d’aquests…”

Perekladin va comença a fer memòria del contingut de tots els papers que havia escrit durant els quaranta anys de servei; però, per molt que hi pensava, per molt que arrufava el front, no va trobar ni un signe d’admiració en el seu passat.

“ Aquesta sí que m’és bona! M’he passat quaranta anys escrivint i mai no he posat ni un sol signe d’admiració… Valga’m déu! Però…  quan s’ha de posar aquesta ratlla endimoniada?”

Per darrera de la tirallonga de signes d’admiració de foc va guaitar el musell del jove crític: reia maliciosament. També els signes varen fer un somriure burleta i es varen fondre en un signe d’admiració gegantí.

Perakladin va sacsejar el cap i va obrir els ulls.

“Això no hi ha ningú que ho entengui… -va pensar-. I demà m’he de llevar d’hora per anar a matines…, i aquest diable no se’n vol anar del cap… Uix! Però, però… quan s’ha de posar? Vaja una traça, la meva! Quina manera d’aprendre les coses! Quaranta anys, i ni un signe d’admiració!”

Perakladin es va senyar i va tancar els ulls, però els va tornar a obrir immediatament; sobre un fons obscur es dreçava un gran signe…

“Uf! Ja vaig que no podré aclucar l’ull en tota la nit.”

Marfuixa! Va cridar la seva dona, que es vantava sovint d’haver fet estudis en un internat_. Digue’m, estimada, quan es posa el signe d’admiració en un document?

-Que et penses que no ho sé? Vaig estudiar set anys en un internat, jo. Encara em sé de tot cor tota la gramàtica. Aquest signe es posa a les invocacions, a les exclamacions, a les expressions d’entusiasme, d’indignació, d’alegria, de còlera… i d’altres sentiments.

“Exacte…-va pensar Perakladin-. Entusiasme, indignació, alegria, còlera i d’altres sentiments…”

El secretari col·legiat es va posar a reflexionar… Feia quaranta anys que escrivia, havia escrit milers i milers de papers, desenes de milers, però no recordava ni una ratlla que expressés entusiasme, indignació o coses per l’estil…

I d’altres sentiments…-va pensar-. Però, són necessaris, els sentiments, en els documents? Una persona sense sentiments també en pot escriure…”

El musell del crític jove va tornar a guaitar per darrera del signe de foc i va somriure maliciosament. Perakladin es va incorporar i va seure. El cap li feia mal, tenia el front entresuat… A un racó, un llantiol pampalluguejava. Els mobles nets feien un posat de festa, tots respiraven la calidesa i la presència d’una mà de dona…, però l’homenic tenia fred, estava malapler, com si hagués agafat el tifus…

“Ets una màquina d’escriure! Una màquina!-xiuxiuejava l’espectre, i llançava una fredor seca sobre el funcionari-. Ets de fusta, no tens sentiments!”

L’home es va tapar el cap amb la manta, però també sota la manta va veure l’espectre; va encastar el rostre a l’esquena de la seva dona, i a través de l’esquena  també el veia… Tota la nit va torturar el pobre Perekladin, i en fer-se de dia tampoc no el va deixar tranquil. El veia pertot arreu: a les botes que es calçava, en el platet del joc de te, a la condecoració de sant Estanislau…

“I d’altres sentiments…-pensava-. És ben cert que no hi ha hagut cap sentiment… Ara aniré al despatx del superior a firmar… Que potser això es fa per sentiment? O es fa per no res?… Sóc una màquina de felicitat…”

Quan Perekladin va sortir al carrer i va cridar un cotxe, va tenir la sensació que, en lloc d’el cotxer, se li acostava un signe d’admiració.

Quan va arribar a l’avantcambra del superior, en lloc del porter hi va veure el mateix signe… I tot allò li parlava d’entusiasme, d’indignació, de ràbia… El mànec de la ploma, el plomí, també semblava un signe d’admiració. Perekladin la va agafar, va sucar-la en el tinter i va firmar:

“Secretari col·legiat Iefim Pereklaadin!!!!”

I, quan va escriure aquests signes, es va entusismar, es va indignar, es va posar content, i es va enfurismar.

-Apa, apa!- mormolava prement la ploma.

El signe de foc es va sentir satisfet i va desaparèixer.

LLegeix aquest conte de Txèkhov i contesta les preguntes següents:

1. Per què està de mal humor el protagonista el vespre de Nadal quan torna  a casa?

2. Explica què vol dir aquest paràgraf, digues si estàs d’acord o no amb aquesta afirmació i per què.

Però el costum és una tota altra que la instrucció. No n’hi ha prou! Cal posar-los a consciència! Quan poseu una coma cal saber per què la poseu…Aquesta ortografia vostra, aquesta ortografia inconscient, mecànica, no té cap valor… És un producte maquinal i prou.

3. Creus que avui seria possible aquesta escena?

4. Per què creus que té problemes en l’ús del signe d’admiració? Com el podries ajudar?

5.  Creus que la intenció de l’autor és recordar-nos la importància del bon ús dels signes de puntuació? Raona la  teva resposta.

6.  Resumeix molt breument l’argument d’aquest conte.

7. Cerca cinc paraules que no coneixies o que consideris que no són d’ús corrent, copia-les i cerca’n el significat.

Per a dimarts 6 de novembre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: