2.ca.10 L’OMBRA D’UNA OMBRA.

2.ca.10 L’OMBRA D’UNA OMBRA.

Llegeix aquests dos texts. Has de saber que són difícils d’entendre.  La dificultat ve donada pel llenguatge poètic, per les metàfores, per la gran quantitat de sinònims, pels complements i proposicions subordinades que formen frases molt llargues. A més, hi trobaràs paraules de les quals no en coneixeràs el significat.

El primer es titula “L’ombra d’una ombra”, i l’ha escrit Biel Mesquida. El segon, “La tribu està en perill”, és de Felip Munar.

Qui, voluntàriament faci un resum dels dos, el pot presentar el dimarts dia 21. No és  obligatori, però qui escrigui aquest resum serà premiat amb la possibilitat de poder realitzar un altre treball sobre poemes relacionats amb la serra de Tramuntana.

1)    Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la  veu, ni cadàver de l’expressió; només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la gargamella línies vertiginoses de frases i frases que conten històries formidables de segrests i d’accidents, de fugues y de desaparicions que restaran dins l’esperit com una ombra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.

Ecos de llums, tornioles del desig, carícies sordes, remors de fam, clarianes de sensacions, pous sense venes, olors de firmament, …

2)    Diuen els antropòlegs, referint-se als col·lectius, que a mesura que el temps solidifica els simbolismes, la pertinença al grup, la constatació que allò que fan, pensen i diuen els fa diferents i, per això mateix, únics, totes aquestes col·lectivitats van creant mecanismes de defensa, de protecció, per tal que els avatars, ço és, cadascun dels estats perquè passa un que canvia d’opinió, de partit, etc., no puguin esfondrar tot aquell univers que els conforma com a poble.

Hi ha molts d’exemples al llarg de la història de la Humanitat que en donen testimoni, des de la lluita pacífica fins a les més terribles guerres; des de les actuacions individuals admirables i recordades com heroiques fins a l’organització d’estratègies col·lectives per tal de fer-hi front.

L’ofensa, l’escarni, la befa, el menyspreament als elements que cohesionen un grup esdevenen l’afronta més sagnant que es pot provocar a un grup. I quan un col·lectiu se sent menystingut, quan comprova que allò pel qual sent, estima, viu i mor cau per mor de la desídia, de la manca de fermesa i consciència dels qui manen, és evident que ressorgeixen les pors a la desaparició, a la inanició de l’ànima, i es construeixen els mecanismes d’autodefensa.

Segurament, la tradició esdevé un estaló fort, indefugible i que té la capacitat de congriar al seu voltant la força necessària per combatre aquells atacs o,  si més no, per, senzillament, defensar-se, aixoplugar-se de les ventades terribles que pretenen esbucar aquest poble.

Els fets, els esquemes, els esdeveniments tradicionals, les persones que han bastit la força i l’empenta per tal que el grup se’n senti orgullós, esdevenen el pretext indefugible per seguir esperançats, i perquè aquest poble no romangui desarrelat i esmaperdut.

Quan la tribu es veu en perill s’aferra amb ungles a qualsevol embrió de perennitat. No hi ha res més trist que veure deambular un poble per l’horitzó del futur sense guia ni timó. I les tradicions es converteixen en aquesta assegurança momentània per tal de no perdre’s definitivament.

Arxivat a català. Etiquetes: , . Leave a Comment »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: